Jo so l'esqueix d'un arbre, esponerós ahí,
qu'als segadors feya ombra a l'hora de la sesta;
mes branques, una a una, va rompre la tempesta,
y'l llamp, fins a la terra, ma soca mitxpartí.
Brots de migrades fulles coronen el bossí
obert y sens entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumarol de festa,
al cel he vist anarse'n la millô part de mi.
Y l'amargor de viure xucla m'arrel esclava,
y sent brostar les fulles y sent pujar la sava,
y m'aida a esperar l'hora de caure un sol conort.
Cada ferida mostra la perdua d'una branca;
sens jo, res parlaría de la meitat que'm maca;
jo visch sols pera planye' lo que de mi s'es mort.