Dins es tronch podrit d’un arbre,
ran d’un camí plè de truy,
hi negreja sa maynada
d’escarabatons menuts.
Tots se mouen y furiñan,
fugint sempre de sa llum;
tots iguals y tots oyosos,
tots morts de fam y tots uns.
Encara que gent menuda,
¡prou que’n tenen d’atributs
y classes y gerarquies,
vanitats, odis y orgulls!
Baix d’aquelles vestes negres
de satí ab coll de vellut,
prou que hi bategan miseries
y s’enyeja hi pren es bull.
Fins y tot tenen figures,
lo milló d’es caramull;
aquests son es qui se mòuen,
per sa gloria del comú.
Aquests son es qui vos guaytan
quant veniu, y ab vòl feixuch
vos passan prop d’una oreya
com una pedra que bruny.
Aquests son es que, á mitx dia,
ses roses de calis pur
van cercant, y les deshonran,
adormintse entre perfums.
Aquests van per dins ses ginyes,
sempre resolts, may poruchs,
y en sentî renòu s’amagan,
d’es fanch sech á dins es grums.
Si ve tronch de casa bona,
tots ells tremolan de gust,
perque ses bisties que menjan
deixan recorts... que fan fum.
Ells per tals recorts suspiran
y tots van cap á n’es munt,
el revoltan, graponejan,
y amb sos brassos, puny que puny,
obrers d’una noble idea,
trabayadors may retuts,
de sa massa informe crean
un mon nou per cada un!
Miraulos si ardits s’afanyan,
cap avall y peus amunt,
mesclant fanch, polseta y busques
ab garrovins y payús.
Y... ja fá rodâ sa bolla
cap á n’es niu cadascú...
¡Quina unitat de doctrina!
¡Quina armonía d’impuls!
Allá, dins sa soca buida,
entre fanch, llim y relum,
ets escarabats de fila
están ab tanta flô d’uy.
«Miraulos (diuen ses mares
á sos fillets benvolguts),
de ses nostres eminencies
apreniu arts y costums.
Mirau sa fé ab que trebayan
contra sa fam previnguts,
per servâ es sagrats principis
de tot s’escarabatum.
Sa constancia fá miracles,
sa diligencia du lluny;
poca estuguedat... es ciencia,
poca vergonya... el Perú.
Per això aquests personatjes,
possehint tan grans virtuts,
fan rodâ el mon y la bolla
per hont convé que trebuch.»
.......
Y ets escarabatons tendres
se colzejan, gruny que gruny,
d’enveja mouen ses ales
y badan tanta flô d’uy.
Molts d’homos que graponejan
dins sa massa informe, avuy,
Atlants que prenen sa bolla
com un mon fet per son us,
no saben, mentres la forjan,
cap avall y peus amunt,
qu’es mes cegos ja coneixen
aquests Arquímedes bruts!
Per matâ certs personatjes
¡granerada ó peu damunt!
Però, si en vida repugnan
¿qué ferian de difunts?